Icon header
Icon header

Entrevista al traumatòleg Josep Lloveras

Consells de salut

Per les seves mans han passat esportistes amb patologies de tota mena que li han permès assolir una valuosa experiència per discernir, amb coneixement de causa, sobre l’estreta relació entre l’esport, les lesions, les solucions i les recuperacions.

"Fer esport és una assegurança de vida"

Per què va decidir dedicar-se a la medicina?

Quan jo era petit coincidia a la piscina del Club Natació Banyoles amb una persona que després va ser un molt bon amic meu: el doctor Felip Sánchez Babot, en Pipe, un dels promotors de la travessia de l’Estany i el primer guanyador històric. Ell ja era gran i jo encara era un jovenet, i vaig pensar que vivia molt bé treballant del que treballava. ‘Has de fer el que fa aquest home perquè si així ho fas, viuràs tan bé com ell’, recordo que vaig dir-me.

I és traumatòleg per vocació?

No ben bé... A mi m’agradava molt la pediatria, però me’n vaig anar a fer de metge de poble durant dos anys i vaig aprofitar tot aquest temps per estudiar i treure’m el MIR (Metge Intern Resident). Un cop vaig aprovar, va resultar que aquell any a Girona no hi havia places de pediatria. Només n’hi havia a la Vall d’Hebron, a Barcelona. Com que aleshores la meva dona ja estava embarassada, vaig decidir que faria alguna cosa que fessin a Girona. L’alternativa a traumatologia era anatomia patològica i, com que els morts no m’agradaven gens ni mica, em vaig decidir per la primera opció.

A l’estiu, molta gent reprèn l’activitat física intensa de cop i sense cap control... Un greu error?

Doncs sí, i més transcendent del que sembla. Anem a pams: el que haurien de fer totes les persones, facin o no facin esport, és sotmetre’s a controls mèdics periòdics, però els que fan esport tenen més motius per posar-se en mans d’un cardiòleg o bé d’un metge esportiu perquè hi ha patologies que passen desapercebudes i que poden resultar tràgiques. Dic això i em ve a la memòria el doctor Carles Amagat, que va morir dormint de manera sobtada per un problema del ritme cardíac. És aquesta mort sobtada la que ens obliga a ser prudents i a fer-nos sovint revisions mèdiques.

En córrer, són els genolls els que pateixen més?

Amb l’impacte, les articulacions de càrrega són les que reben més, efectivament. És molt important disposar d’un bon calçat que estigui ben encoixinat. També mirar de programar circuits que travessin per terrenys naturals perquè són més tous i els impactes no són tan intensos, i modificar-ne l’orientació de sortida i arribada per evitar sempre les mateixes càrregues. I per últim, evitar el sobrepès...

A més a més, tot canvi brusc d’intensitat s’hauria de fer de forma progressiva...

Sempre que es fa un canvi d’intensitat en l’entrenament s’ha de fer de manera progressiva. Pot passar que, d’entrada, ens trobem fantàsticament bé i siguem capaços de fer tres voltes a l’Estany, però en 3 o 4 dies en pagarem les conseqüències. La cadència correcta és: començar caminant, després caminar de pressa, en tercer lloc, fer una carrera moderada i, per últim, córrer quan ja s’hagin assolit les condicions físiques adequades. Tot plegat, tenint en compte que cada persona i cada edat tenen les seves limitacions. La mateixa lògica s’ha d’aplicar també a les distàncies.

Quines són les principals lesions que es poden produir corrent?

N’hi ha de diferents tipus. Les traumàtiques són aquelles que s’originen per una regirada del turmell o del genoll, una caiguda, una trompada... No són intrínseques de córrer, però se solen produir amb molta assiduïtat. Després hi ha les sobrecàrregues provocades per un córrer incorrecte. I per acabar trobem les patologies que estaven latents i que, de cop i volta, es manifesten; aquelles que ningú sap que hi són i apareixen quan augmentem la intensitat i la freqüència de l’exigència física.

Quin percentatge de lesions d’aquesta mena se solucionen?

Enfocant bé la recuperació de la lesió i reorientant l’entrenament del pacient, gairebé se solucionen totes. Actualment som menys agressius i menys intervencionistes a l’hora de solucionar patologies com ara la dels genolls o els meniscs. Ens hem passat al conservadorisme. Per a l’esportista, que sempre té pressa per tornar a l’activitat, les recuperacions són molt lentes. La clau és no posar-se nerviós i donar temps al temps.

La conclusió és clara: l’esport és salut.

I tant! I això val per a totes les edats. L’esport és una assegurança de vida. A les persones adultes els manté en una situació de confort personal, de benestar. I als nens i a les persones joves, els fa un favor en l’àmbit físic, de la salut i... social. Els ajuda a crear un sistema cardiorespiratori molt potent de cara al futur, els reforça tota la musculatura i les articulacions, però també els aparta d’ambients perjudicials. L’esport és un element essencial per aconseguir que els nens i les nenes fugin d’aquesta xacra de la societat que són els mals hàbits, les males companyies, i evitar que entrin en una dinàmica incorrecta de comportament i de vida.

No li falta raó...

I encara diria més: per la meva experiència personal d’haver tractat molts esportistes durant molts anys, tinc la percepció que els nens que fan esport se saben gestionar millor el seu temps i que tenen una autodisciplina que els altres nens que no fan esport no tenen. I això fa que, en l’àmbit acadèmic, també siguin millors.

dijous, 1 setembre, 2022 - 17:02

Accessos directes - Salus