Entrevista amb la responsable del SAER

ENTREVISTA A LÍDIA ORRA - Responsable del Servei d’Atenció Espiritual i Religiosa (SAER) de la Clínica Salus Infirmorum
“Intento ajudar les persones a trobar certa pau en moments de gran patiment”
Fidel als seus principis, la Clínica Salus vetlla pels pacients oferint-los una atenció integral que respecta la seva dignitat i creences com un dels pilars fonamentals del procés terapèutic. Això inclou el dret a rebre suport espiritual i religiós. Abans donava resposta a aquesta necessitat la Pastoral de la Salut, però ara aquesta tasca és responsabilitat del nou Servei d'Atenció Espiritual i Religiosa (SAER), liderat per Lídia Orra. L’objectiu és alleujar el patiment i contribuir al benestar en moments de vulnerabilitat o al final de la vida.
Lídia, presenta’t.
Soc filla de Taradell, però visc a Bordils amb la meva parella i els meus dos fills, dos nois de 22 i 23 anys.
Què vas estudiar i quina experiència laboral tens?
Soc treballadora social i vaig dedicar 18 anys a treballar a l'Àrea de Serveis Socials de l'Ajuntament de Girona. Abans, havia estat en el servei de suport al dol, també a Girona, i a la Fundació Tornar a Casa, on vaig cuidar una persona amb SIDA durant nou mesos. També tinc formació en Psicologia Humanista i en Atenció Pal·liativa.
Quan vas saber que et volies dedicar a acompanyar?
Sempre m’hi he volgut dedicar, però la vida em va donar estabilitat laboral durant anys i ara amb la cinquantena s’ha despertat novament la meva vocació. Quan van aparèixer la Clínica i l’Institut de Religioses de Sant Josep, em vaig dir: o ara o mai. I aquí estic.
Explica’ns la teva feina...
Les persones estem formades per capes. La primera és la biològica, però també hi ha la social, la psicològica i la més profunda de totes: l’espiritual. Jo em dedico a aquesta, la responsable de què dins nostre es remoguin sentiments ben diversos. Quan estem malalts o al final de la vida, perdem una mica l’equilibri. Algunes coses comencen a trontollar i entrem en una crisi interna, i jo he d’anar al fons i esbrinar què ha provocat aquest desordre.
I com es fa, això?
El treball espiritual intenta ajudar la persona a tornar a trobar la pau. La meva tasca consisteix a identificar i vetllar per les necessitats espirituals dels pacients i de les seves famílies.
Defineix espiritualitat...
Allò que connecta amb el sentit de la vida, els valors i la transcendència. Em trobo amb persones que es fan preguntes com ara: Ha valgut la pena viure? Ha servit de res entregar-me a la feina? Per què aquesta malaltia? Per què a mi? Les acompanyo perquè trobin sentit a allò que els passa.
Reviuen la història de vida i fan balanç...
Exactament. M’expliquen què els ha passat a la vida i això és fonamental perquè acabo descobrint les seves fortaleses i puc potenciar-les.
També parlen de perdó?
I tant! De vegades, algunes persones no es moren fins que han pogut parlar amb el pare, el fill, el germà, la dona... Resoldre temes pendents ajuda a trobar la pau. Perdonar o ser perdonats, rebre amor o agraïment són necessitats profundes.
SAER fa referència també a atenció religiosa...
La religió és una manera que tenen algunes persones de viure l’espiritualitat, un recurs que ofereix respostes en moments de dificultat. La malaltia fa que ens qüestionem les nostres creences amb preguntes que cal respondre: si Déu existeix, per què permet que estigui malalt i patint? Per què Déu em fa això?
Com es gestiona la diversitat cultural i religiosa?
El servei atén la persona i la seva essència, independentment del seu origen cultural i religiós. En alguns casos caldrà demanar la presència de responsables de la seva religió. En d’altres, ajudar-la en la preparació d’algun ritual o cerimònia que sigui significatiu per a ella, i fins i tot, facilitar visites de membres de la seva comunitat.
Algunes cultures refusen la teva ajuda?
Podria passar. I sense autorització no puc intervenir, tot i que em pugui frustrar. És una línia vermella que no puc travessar per respecte a la voluntat de les persones. És sagrat.
I si el pacient vol i la família no vol?
Si el pacient vol és perquè ho necessita. Aquesta és la prioritat. Després s’haurà de fer una feina d’acceptació amb la família i procurar que no hi hagi conflictes.
A qui va dirigit el SAER?
Per sentit comú, la prioritat és intervenir amb els pacients en situació de patiment, però també amb les famílies i els professionals.
Patiment, com ara en quins casos?
Dificultat per assumir un diagnòstic, xoc emocional per males notícies, adequació terapèutica, desig de mort anticipada, fi de la vida i dol posterior, esgotament familiar, solitud...
Tu ets la principal eina de treball?
En una relació d’ajuda, la teva actitud i saber són la principal eina, sí. Per ser un bon instrument has d’estar afinat. Com a persona, també tinc sentiments i vulnerabilitats. Per això necessito una carcassa sòlida.
Una carcassa que et permet abstreure’t de la feina?
Quan arribo a casa no penso en el patiment de les persones, sinó en què puc fer per millorar. En el meu cas, el que em va molt bé és la meditació. Quan estic trasbalsada, medito i em torno a centrar. La meditació em regenera.
Sense regeneració no hi ha curació...
És un honor fer aquesta feina. Cada pacient és un aprenentatge de vida que contribueix al meu creixement espiritual i personal.
Algú t’ha titllat mai de freda?
No! Soc molt afectuosa amb els pacients. Mantenir sempre una actitud oberta i no deixar-me portar per la meva vulnerabilitat és la manera com treballo. No es tracta de ser forta, sinó de cultivar la saviesa i fer de les debilitats i dificultats d’una mateixa pous d’aprenentatge emocional i espiritual.
L’actitud ho és tot...
Sí, mostrar estimació i compassió. Que la persona senti que, quan estic amb ella, és la meva prioritat. Que no està sola, que l’ajudaré en tot el que faci falta i que no tinc por. Compassió significa amor en acció: sento el teu patiment i faré tot el que pugui perquè estiguis millor.
Qui marca el ritme?
Sempre dic que s’ha d’acompanyar compassadament. Fer costat al ritme que marqui el pacient, seguint el seu pas. La persona és sobirana del seu camí vital. És el seu camí, no el nostre. No podem forçar ni accelerar res.
Ets responsable també del voluntariat?
Sí, la meva responsabilitat és formar les persones voluntàries, coordinar-les i acompanyar-les. Fan una gran tasca per combatre la solitud i col·laboren en activitats lúdiques.